Fa poques setmanes parlàvem de les visions profètiques de Gustave Flaubert (1821-1880) i ara l’oportunitat periodística, un esclavatge, vol que parlem d’una novetat editorial del mateix autor: Cartes d’infantesa i joventut (1829-1855), editat per Club Editor. Es tracta d’una antologia de cartes de Flaubert d’aquest període, que equival a moments històrics molt diferents, però amb escasses diferències de contingut si tenim present que Flaubert, des de jovenet, només va ser un escriptor d’una vocació monstruosa i un ciutadà a qui relliscaven els avatars de la política: creia que la humanitat no tenia remei, que no hi havia hagut cap progrés significatiu al llarg de la història humana, i que la política era una art molt menor si es comparava amb les humanitats i les lletres. Vegeu-ho: “Em miro el món com un espectacle i em fa riure. ¿Què m’importa a mi, el món? Me’n preocuparé poc, em deixaré arrossegar pel corrent del cor i la imaginació, i si algú crida massa em giraré per dir: ¿què és aquest grallar de corbs?”.
A l’antologia ‘Cartes d’infantesa i joventut (1829-1855)’ es veu que l’escriptor se la va estimar tremendament, però va considerar dolents tots els seus llibres
Fa poques setmanes parlàvem de les visions profètiques de Gustave Flaubert (1821-1880) i ara l’oportunitat periodística, un esclavatge, vol que parlem d’una novetat editorial del mateix autor: Cartes d’infantesa i joventut (1829-1855), editat per Club Editor. Es tracta d’una antologia de cartes de Flaubert d’aquest període, que equival a moments històrics molt diferents, però amb escasses diferències de contingut si tenim present que Flaubert, des de jovenet, només va ser un escriptor d’una vocació monstruosa i un ciutadà a qui relliscaven els avatars de la política: creia que la humanitat no tenia remei, que no hi havia hagut cap progrés significatiu al llarg de la història humana, i que la política era una art molt menor si es comparava amb les humanitats i les lletres. Vegeu-ho: “Em miro el món com un espectacle i em fa riure. ¿Què m’importa a mi, el món? Me’n preocuparé poc, em deixaré arrossegar pel corrent del cor i la imaginació, i si algú crida massa em giraré per dir: ¿què és aquest grallar de corbs?”.
EL PAÍS
