Allò que la memòria té en comú amb l’art és l’habilitat per a la selecció, el gust pel detall”, escriu Joseph Brodsky a Una cambra i mitja. “La memòria”, afegeix l’escriptor nascut a Leningrad (actual Sant Petersburg), “conté precisament detalls, no la imatge completa; els moments culminants, si voleu, no l’espectacle sencer”. Una cambra i mitja és una nouvelle en què la memòria queda inscrita en aquella habitació i mitja on Brodsky va viure amb els seus pares: un espai reduït al qual torna a través de l’escriptura i, en part, també a través de les fotografies que feia el pare, fragments i detalls d’una vida deixada enrere amb l’exili. Amb un bon grapat de postals en blanc i negre, arriba a la ciutat de T la protagonista —“una vella desmemoriada que vol recordar” malgrat l’oblit— de Postals del món que oblido, de Marc Cerrudo Boada. Mentre que Brodsky escriu des de lluny, sense poder tornar a la ciutat soviètica de la seva infantesa, la protagonista de Cerrudo fa i narra en primera persona el viatge que la seva mare mai va fer. Perquè la mare coneixia T només per les postals que el tiet enviava des d’allà: “Agafeu les maletes, anem de viatge a T”, cridava entusiasmada cada cop que rebia una d’aquelles postals que ara acompanyen la protagonista a recórrer els carrers d’una ciutat molt coneguda però mai viscuda. “He vingut a T esperant que la ciutat, còmplice del tiet, s’apiadi de mi. Que passejant sense rumb pels seus carrers topi amb l’escenari d’algunes de les postals i això em retorni la veu de la mare, sense esforç, ingràvida com només ho són els records rescatats de l’abús de la desmemòria”, explica la protagonista i narradora. Tot i que no podem definir-la com una novel·la sobre el dol, la mort de la mare i del tiet de la protagonista són sobre manera el punt de partida. Cerrudo no se centra tant en l’assumpció de la pèrdua de les persones estimades com en l’intent de recuperar-ne el record per així recuperar, alhora, una part de la pròpia identitat. Perquè, ens recorda Cerrudo, som quan recordem.
La protagonista de la novel·la fa i narra en primera persona el viatge que la seva mare mai va fer
Allò que la memòria té en comú amb l’art és l’habilitat per a la selecció, el gust pel detall”, escriu Joseph Brodsky a Una cambra i mitja. “La memòria”, afegeix l’escriptor nascut a Leningrad (actual Sant Petersburg), “conté precisament detalls, no la imatge completa; els moments culminants, si voleu, no l’espectacle sencer”. Una cambra i mitja és una nouvelle en què la memòria queda inscrita en aquella habitació i mitja on Brodsky va viure amb els seus pares: un espai reduït al qual torna a través de l’escriptura i, en part, també a través de les fotografies que feia el pare, fragments i detalls d’una vida deixada enrere amb l’exili. Amb un bon grapat de postals en blanc i negre, arriba a la ciutat de T la protagonista —“una vella desmemoriada que vol recordar” malgrat l’oblit— de Postals del món que oblido, de Marc Cerrudo Boada. Mentre que Brodsky escriu des de lluny, sense poder tornar a la ciutat soviètica de la seva infantesa, la protagonista de Cerrudo fa i narra en primera persona el viatge que la seva mare mai va fer. Perquè la mare coneixia T només per les postals que el tiet enviava des d’allà: “Agafeu les maletes, anem de viatge a T”, cridava entusiasmada cada cop que rebia una d’aquelles postals que ara acompanyen la protagonista a recórrer els carrers d’una ciutat molt coneguda però mai viscuda. “He vingut a T esperant que la ciutat, còmplice del tiet, s’apiadi de mi. Que passejant sense rumb pels seus carrers topi amb l’escenari d’algunes de les postals i això em retorni la veu de la mare, sense esforç, ingràvida com només ho són els records rescatats de l’abús de la desmemòria”, explica la protagonista i narradora. Tot i que no podem definir-la com una novel·la sobre el dol, la mort de la mare i del tiet de la protagonista són sobre manera el punt de partida. Cerrudo no se centra tant en l’assumpció de la pèrdua de les persones estimades com en l’intent de recuperar-ne el record per així recuperar, alhora, una part de la pròpia identitat. Perquè, ens recorda Cerrudo, som quan recordem.
