“Últimament estic una mica perduda. Crisi personal, de parella, de criança… No sé què vull. No sé què hai fet… no sé res. Hi ha dies, sobretot si estic premenstrual, que vaig per casa i em miro Mòn com si fos una visita que no acaba d’anar-se’n. Penso: ¿qui és aquesta senyora i quan vam decidir que viuria amb natros? Quan estic així, m’ofèn tot lo que diu. Passa’m el pa, amb aquella cara (…) Llavors intento espolsar-me este pensament (¿qui és aquesta senyora?) molt ràpidament de damunt, perquè crec que si me’l repeteixo cada dia acabaré avorrint-la. Lo punt de no retorn. No és només que ella sigue una altra persona, és que jo també. Hai perdut tot l’entusiasme pel camí, vaig esgotada, vaig a mínims!, però és que la miro a ella i la veig, no ho sé, gran i lluny. I ara em trobo casada amb una dona que no té res a vore amb mi, excepte una criatura a mitges!. Lligada de mans i peus”. És el que diu a una amiga la Júlia, la narradora i protagonista de Punt de no retorn, que cap a mitja novel·la, la tercera de Maria Climent (Amposta, 1985), fa quaranta-un anys constatant dues evidències: la primera, el declivi de la relació amb la parella —set anys de vida domèstica desgasten tant com envellir al costat d’algú que també envelleix—, instal·lades totes dues en la peresa de la parla, incapaces de dir-se res de substancial més enllà dels comentaris sobre la logística quotidiana, com si es certifiqués la visió de Javier Marías sobre el matrimoni —“estar junto a alguien consiste en buena medida en pensar en voz alta, esto es, en pensarlo todo dos veces en lugar de una, una con el pensamiento y otra con el relato, el matrimonio es una institución narrativa”—; la segona, que les tribulacions de la maternitat —ella i la Mòn tenen una filla de tres anys— li anul·len la possibilitat de convertir-se en una altra persona i li coarten la necessitat de conèixer altra gent i posseir nous oients.
La protagonista i narradora constata el declivi de la relació amb la parella i que les tribulacions de la maternitat li anul·len la possibilitat de convertir-se en una altra persona
“Últimament estic una mica perduda. Crisi personal, de parella, de criança… No sé què vull. No sé què hai fet… no sé res. Hi ha dies, sobretot si estic premenstrual, que vaig per casa i em miro Mòn com si fos una visita que no acaba d’anar-se’n. Penso: ¿qui és aquesta senyora i quan vam decidir que viuria amb natros? Quan estic així, m’ofèn tot lo que diu. Passa’m el pa, amb aquella cara (…) Llavors intento espolsar-me este pensament (¿qui és aquesta senyora?) molt ràpidament de damunt, perquè crec que si me’l repeteixo cada dia acabaré avorrint-la. Lo punt de no retorn. No és només que ella sigue una altra persona, és que jo també. Hai perdut tot l’entusiasme pel camí, vaig esgotada, vaig a mínims!, però és que la miro a ella i la veig, no ho sé, gran i lluny. I ara em trobo casada amb una dona que no té res a vore amb mi, excepte una criatura a mitges!. Lligada de mans i peus”. És el que diu a una amiga la Júlia, la narradora i protagonista de Punt de no retorn, que cap a mitja novel·la, la tercera de Maria Climent (Amposta, 1985), fa quaranta-un anys constatant dues evidències: la primera, el declivi de la relació amb la parella —set anys de vida domèstica desgasten tant com envellir al costat d’algú que també envelleix—, instal·lades totes dues en la peresa de la parla, incapaces de dir-se res de substancial més enllà dels comentaris sobre la logística quotidiana, com si es certifiqués la visió de Javier Marías sobre el matrimoni —“estar junto a alguien consiste en buena medida en pensar en voz alta, esto es, en pensarlo todo dos veces en lugar de una, una con el pensamiento y otra con el relato, el matrimonio es una institución narrativa”—; la segona, que les tribulacions de la maternitat —ella i la Mòn tenen una filla de tres anys— li anul·len la possibilitat de convertir-se en una altra persona i li coarten la necessitat de conèixer altra gent i posseir nous oients.
EL PAÍS
