Cap al final d’Abans que vingui la fosca, el debut novel·lístic de Fausto Puerto (Manacor, 1975), sabem que l’arxiu de l’ordinador on el narrador guarda el llibre que està escrivint es titula provisionalment Vida, obra i mort de Philipp Mainländer, la gènesi del qual —amb un bon repertori dels dubtes i els neguits, de les paràlisis i les embranzides, dels llampecs eufòrics de satisfacció creativa que d’immediat es transformen en disgust i descontent i que qualsevol persona que escriu, encara que es tracti tan sols d’una ressenya crítica, coneix a la perfecció— hem anat seguint sense alè i especialment inquiets en tot moment per una sèrie de preguntes que ens n’han esperonat la lectura, talment com si fossin els punts de suspens que ens fan tirar endavant en un relat policíac.
EL PAÍS
Cap al final d’Abans que vingui la fosca, el debut novel·lístic de Fausto Puerto (Manacor, 1975), sabem que l’arxiu de l’ordinador on el narrador guarda el llibre que està escrivint es titula provisionalment Vida, obra i mort de Philipp Mainländer, la gènesi del qual —amb un bon repertori dels dubtes i els neguits, de les paràlisis i les embranzides, dels llampecs eufòrics de satisfacció creativa que d’immediat es transformen en disgust i descontent i que qualsevol persona que escriu, encara que es tracti tan sols d’una ressenya crítica, coneix a la perfecció— hem anat seguint sense alè i especialment inquiets en tot moment per una sèrie de preguntes que ens n’han esperonat la lectura, talment com si fossin els punts de suspens que ens fan tirar endavant en un relat policíac.
El que més intriga del debut novel·lístic ‘Abans que vingui la fosca’ és conèixer l’origen de la tristesa abismal del narrador, un editor recentment enviudat i obsessionat per la vida i l’obra del filòsof alemany Philipp Mainländer
