Un post recent de Sílvia Tarragó sobre el també psicoanalista jungià James Hillman deia: “L’error bàsic que tots cometem resideix en l’enfocament subjectiu de les depressions que sentim: la meva vida, el meu matrimoni, el meu fracàs, la meva malaltia, el meu envelliment. L’error és la subjectivitat personal. El fet que sentim alguna cosa no ho converteix en ‘meu’”. Partint d’aquesta premissa, en una novel·la que sembla autobiogràfica però que camufla hàbilment els tons de ciència-ficció, l’anglosaxona Lisa Tuttle posa damunt el tauler alguns arquetips contemporanis. L’alumna que té una breu aventura amb el professor, l’amant maleïda, l’autora que persegueix el cas d’una artista esborrada del relat cultural: tot són fils narratius que ens ressonen, però, som capaços d’entendre quina narrativa mitològica hi ha al darrere?
A la novel·la de l’escriptora anglosaxona, convidada al Festival 42, una escriptora vídua i solitària busca semblances en la vida d’una altra persona
Un post recent de Sílvia Tarragó sobre el també psicoanalista jungià James Hillman deia: “L’error bàsic que tots cometem resideix en l’enfocament subjectiu de les depressions que sentim: la meva vida, el meu matrimoni, el meu fracàs, la meva malaltia, el meu envelliment. L’error és la subjectivitat personal. El fet que sentim alguna cosa no ho converteix en ‘meu’”. Partint d’aquesta premissa, en una novel·la que sembla autobiogràfica però que camufla hàbilment els tons de ciència-ficció, l’anglosaxona Lisa Tuttle posa damunt el tauler alguns arquetips contemporanis. L’alumna que té una breu aventura amb el professor, l’amant maleïda, l’autora que persegueix el cas d’una artista esborrada del relat cultural: tot són fils narratius que ens ressonen, però, som capaços d’entendre quina narrativa mitològica hi ha al darrere?
