Entre les incomptables i tot sovint entenimentades apuntacions sobre escriure, llegir i editar llibres que esquitxen des del principi fins al final Lluny de Califòrnia —els embolics del gremi literari constitueixen l’ambient de rerefons, i les protagonistes són dues amigues cinquantines, una editora de prestigi i una escriptora d’èxit, que basen la seva relació en l’enemistat íntima—, n’agafarem una en què es contraposen els conceptes d’espai i temps: “Llegir ens permet fer una cosa que la vida no ens permet. La vida no ens deixa caminar pel temps com caminem per l’espai. No ens deixa anar amunt i avall. Llegir sí. Llegir ens permet transitar per la vida i les aventures dels personatges. Podem aturar les seves vicissituds, fer-les més lentes, repetir-les, passar pàgines enrere per tornar a viure un mateix moment”. Si algú arribés fins al final d’aquesta novel·la amb què Iolanda Batallé ha obtingut el vuitè premi Proa —en una festa, l’editora observa com altres col·legues de l’edició papallonegen al voltant de la seva autora preferida, i pensa que “no m’estranyaria que ara mateix algú li estigués proposant guanyar un premi”—, una opció no del tot improbable ja que el text és breu i la prosa, certament, és “seca, explícita, insistent, tossuda, reiterativa”, i posseís prou ànim per tornar al principi, s’adonaria que l’eficaç recurs formal, de manual bàsic de taller d’escriptura, amb què l’autora aconsegueix sorprendre’ns ja s’anuncia en els primers compassos d’aquesta novel·la sobre com s’escriu una novel·la i sobre com la literatura pot servir de detergent moral.
L’escriptora i gestora cultural ha obtingut el vuitè premi Proa per ‘Lluny de Califòrnia’, una novel·la protagonitzada una editora i una escriptora cinquantines que tracta com la literatura pot servir de detergent moral
Entre les incomptables i tot sovint entenimentades apuntacions sobre escriure, llegir i editar llibres que esquitxen des del principi fins al final Lluny de Califòrnia —els embolics del gremi literari constitueixen l’ambient de rerefons, i les protagonistes són dues amigues cinquantines, una editora de prestigi i una escriptora d’èxit, que basen la seva relació en l’enemistat íntima—, n’agafarem una en què es contraposen els conceptes d’espai i temps: “Llegir ens permet fer una cosa que la vida no ens permet. La vida no ens deixa caminar pel temps com caminem per l’espai. No ens deixa anar amunt i avall. Llegir sí. Llegir ens permet transitar per la vida i les aventures dels personatges. Podem aturar les seves vicissituds, fer-les més lentes, repetir-les, passar pàgines enrere per tornar a viure un mateix moment”. Si algú arribés fins al final d’aquesta novel·la amb què Iolanda Batallé ha obtingut el vuitè premi Proa —en una festa, l’editora observa com altres col·legues de l’edició papallonegen al voltant de la seva autora preferida, i pensa que “no m’estranyaria que ara mateix algú li estigués proposant guanyar un premi”—, una opció no del tot improbable ja que el text és breu i la prosa, certament, és “seca, explícita, insistent, tossuda, reiterativa”, i posseís prou ànim per tornar al principi, s’adonaria que l’eficaç recurs formal, de manual bàsic de taller d’escriptura, amb què l’autora aconsegueix sorprendre’ns ja s’anuncia en els primers compassos d’aquesta novel·la sobre com s’escriu una novel·la i sobre com la literatura pot servir de detergent moral.
